La filosofia i pensament de Ludwig Wittgenstein és sens dubte interessant. Pocs filòsofs van posar tant afany en la sinceritat, la coherència vital i en la recerca de la veritat. Wittgenstein va arriscar la seva vida a l'entendre que la filosofia ens compromet més enllà de les reclamacions de la vida quotidiana, social i professional. Però tot això des d'una gran comparació que va donar lloc a un important malentès. Va acceptar les tesis fonamentals del empirisme clàssic: només és possible el coneixement del que s'ofereix a la percepció, dels fets; l'únic coneixement, l'única forma legítima de coneixement és la que correspon a les ciències empíriques, i només pot afegir la filosofia en relació als fets del món. Sobre aquest fons que plasma de la filosofia com a discurs, afegeix Wittgenstein la seva idea que els límits del coneixement humà tenen a veure, tant amb els límits que imposa la lògica (primer Wittgenstein), com amb els del llenguatge corrent (segon Wittgenstein). La paradoxa i el malentès venen quan afirmem que amb això ja s'acaba tot (així ho van creure els filòsofs neopositivistes, que intentaran acostar Wittgenstein a les seves tesis). No obstant això, aquí comença l'interessant: per Wittgenstein els fets dels que ens parla la ciència, l'únic dir amb "sentit", es desenvolupen en un escenari del qual també ens podem i hem ocupar: l'estructura lògica del conjunt de fets als que anomenem món, el sentit, el místic, escenari que ens compromet vitalment i és irrenunciable. La filosofia ens prepara per acollir amb el silenci, però no amb el silenci del ignorar i menys encara del negar, sinó amb el callar conscient i voluntari, còmplice del misteri en el qual ja ens complaem amb la bellesa, ja que ens sotmetem al bé.ENLLAÇOS:
I per saber-ne més, podeu consultar aquest enllaç on aprendreu més sobre l'autor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada