Comentari dels textos 1,2,3,4,5 de Parmènides

Segons l’afirmació que l’una és i que no és no-ésser, és una ruta fiable, i que no és que és necessàriament no ésser, l’ésser no pot canviar, és únic i ha de emprendre el seu camí, com bé ens parla en el text de la Sendera, per arribar al pensament. Parmènides afirma que és el mateix pensar i ésser, és a dir, que l’ésser és etern, homogeni, immòbil i semblant a una esfera, perquè tot això engloba la perfecció. En l’expressió ``mai podries tallar de manera que l’ésser no es continués amb l’ésser´´, entenem que no es pot alterar la llei de subsistència, és a dir, que els éssers neixin i morin. És com un cicle que fa que tot final torni al seu principi. Quan diu que allò que es pot dir i pensar ha de ser, Parmènides, anticipant-se a la filosofia de Plató, recolza la seva teoria del món intel·ligible i sensible. En general tot s’acaba ajuntant en una única via de recerca, que qui no l’assoleix, segons Parmènides, no evoluciona.Concloent així, podem veure com en general, Parmènides, defensa el monisme ontològic.

Comentari: Text del Fedó.

Aquest text pertany al llibre del Fedó de Plató. En aquest text Plató ens argumenta a seva opinió sobre la relació entre cos-ànima. Diu que l'únic que ens aporta el cos en si, és a dir, el cos en matèria, són preocupacions i no ens permet aconseguir tot allò que ens proposem o volem. El cos diriem que es aquella part de nosaltres que ens genera els dessitjos, temors, amor, que com ja sabem són sentiments molt difícils de no fer-lis cas, per tnt caiem en el que diriem la seva ''trampa''. Per tant l'objectiu del filòsof es trobar la veritat absoluta , pertant filosofar serà el pas previ a la mort del qual el filòsof no n'ha de tenir cap por, perque així podra arribar a conèixer aquest conixement absolut. Un cop mort, es donarà la separació entre cos-ànima de la qual l'ànima quedarà lliure d'aquella presó en la qual estava, el cos. Per concloure podem afirmar que tot aquell que vulgui assolir aquest coneixement absolut haurà de realitzar aquesta separació, o millor dit, haurà de morir.

14. El coneixement racional: Cràtil, 440a-b.

Aquest text de Plató pertany a l’obra de Cràtil, concretament a la segona època on Plató té un sistema filosòfic pròpi. El text ens parla del coneixement i de la seva existència. Plató pregunta si l'existencia del coneixement en aquelles coses que es mouen i canvien i que no es mantenen mai, podra arribar a ser un coneixement ambsolut. Tot i això refuta aquesta pregunta, és adir, nega el coneixement absolut de les coses mòbils, perque no podriem trobar la relació entre el subjecte i l'objecte del coneixement, perquè potser el nosaltr creiem que avui es una cosa, o bé l'essència que hem captat d'aquesta, quan pasi el temps ja no percebrem el mateix, i no podrem trobar una resposta exacta a aquest coneixement. Per tant com aquestes coses pertanyen al món sensible no podrem captar la seva essència degut al seu mmovimnt constant. Plató conclou amb que aquella persona que sigui bona o bella sesmpre ho serà perque aquestes qualitats les percebem

a través del món intel·ligible.

Video de comparació del mite de la caverna amb la pel·lícula de Matrix

Comentari de text del mite de la caverna.

En aquest diàleg entre Glaucó i Sòcrates, ens vol fer veure la diferència entre el món intel·ligible i sensible.Ens planteja una situació en una caverna, en la qual estan empresonats i encadenats uns homes. Aquests veuen reflexades a la paret, les ombres d’objectes i d’individus, projectades a través de la llum.En el diàleg, es proposa exposar al exterior a un individu per avaluar la reacció d’aquest envers una nova realitat. Es vol alliberar aquest ésser per poder conèixer els seus nous pensaments i idees. Diuen que si s’alliberés, aquest tindria una gran confusió entre el que ha estat veient i vivint sempre i el que veu i viu ara. Posaria en dubte la veracitat de la realitat. Pensaria què el que ha estat veient fins al moment han sigut aparences, ja que solament les veia per les ombres, i què el que veu ara és la realitat, ja que ho pot veure tot a través del Sol directament, és adir, a través del Bé.
Més tard proposen retornar l’individu dintre la caverna, on aquest debatria sobre el que a vist, ja que té una obligació moral interna que l’obliga a defensar el que ha vist, per defensar la realitat.Aquest suposat home, representa la figura d’un filòsof que intenta defensar els seus ideals i pensaments, i per sobre de tot, la veritat. Es doncs, quan els altres individus de la caverna, el voldrien matar.
Aquest mite es pot comparar amb la mort de Sòcrates, ja que a ell també el volien matar per defensar el seu pensament i per mostrar a tothom la veritat. Sòcrates preferia la veritat per sobre de totes les coses.En conclusió, podríem dir que l’individu veu com a món intel·ligible, el que hi ha fora de la caverna, i com sensible el que hi ha a dintre.

Pàg 28. Resum dels conceptes

UN PAISATGE DE PARAULES

Aquest nou concepte de saviesa, són els conceptes expressats per les paraules següents:

A. NATURALESA
El descobriment d’una realitat que es desenvolupa des de si mateixa i per a si mateixa, per exemple, el canvi de les estacions, la caiguda de les fulles o els batecs del nostre cor. La naturalesa té els seus propis ritmes les seves pròpies lleis.

B. LLEI
La llei s’oposa en cert sentit a la naturalesa: les lleis són aquelles prescripcions que fan els homes per organitzar la vida col·lectiva i, per tant, depèn de les opinions dels mortals, de les seves convencions.

C. TÈCNICA
La tècnica és l’art de modificar o de produir quelcom real. Per exemple, els vaixells, arcs, àmfores, estàtues,... són productes inventats que responien a determinades necessitats. El vaixell, per exemple, servia per desplaçar-se, l’àmfora per conservar aigua,...Aquests objectes no tenien, com la naturalesa, les seves pròpies lleis, sinó que sempre estaven subjectes a la voluntat d’aquells que els havien inventat. Naturalment la tècnica brotava de les necessitats de l’home, la necessitat d’una expansió colonial que obligava a desenvolupar les arts de la navegació, etc. Aquesta capacitat, la tècnica, era el resultat.

D. CIUTAT
Aquesta forma –la ciutat- no és tan sols l’espai concret on es desenvolupava la vida dels homes, sinó un espai abstracte; una mena de xarxa en què es teixeixen les relacions dels éssers humans que conviuen en aquest espai físic. L’individu percep que no pot viure`separat´ de la ciutat.

E. LLENGUATGE, RAÓ, PENSAMENT
La importància de la comunicació entre els homes és, potser, el més característic d’aquest període. La mateixa estructura del llenguatge manifesta aquesta ambigüitat. Utilitzant una expressió moderna, diríem que el món del lógos es troba en la nostra consciència personal. Els sofistes descobreixen que la vida humana es desenvolupa en funció d la paraula. El llenguatge que obre el món de les relacions humanes també pot tancar-lo, ocultar-lo i tergiversar-lo. Totes les nostres obres han de ser mogudes i justificades en un poder dir. Dualitat entre el fer i el dir requereix ser harmonitzada en una personalitat.

F. EDUCACIÓ
En funció d’aquesta ruptura entre el fer i el dir, els sofistes plantegen l’educació analitzant els continguts que transmet la tradició. Per consegüent, una nova educació que havia de partir d’una crítica dels valors tradicionals, per exemple, el bé, la justícia, la veritat, la llei, la bellesa,etc. L’educació és, doncs, una qüestió de llenguatge i és a través de la comunicació entre els éssers humans com el llenguatge incideix en la ment i en el centre mateix de la individualitat.

G. VERITAT
En una societat predemocràtica, la veritat va estar unida al poder. La veritat és el manament de qualsevol autoritat. La veritat té a veure amb allò que afirmem o neguem i depèn, en cert sentit, de les formes de la proposició. La veritat es manifesta en la forma en què la utilitzem.Però, en definitiva, la veritat quedarà ja lligada a la demostració. Cercar la veritat es converteix, en una tasca humana i compromesa. Viure consisteix, en un joc continu de possibilitats entre les quals els éssers humans han d’elegir i, amb aquesta elecció, realitzar-se.